La vila de Montesa

La vila de Montesa està situada a la vessant nord de la vall del seu nom, a la comarca de la Costera.

escudo

A 293 m d’altitud, amb una població de 1.180 habitants -579 dones i 601 hòmens- (INE, padró municipal a 1-I-2018) i un terme municipal de 48 km2, frontereja al nord amb Énguera, a l’est amb l’Alcúdia de Crespins i Canals, al sud amb Aielo de Malferit i a l’oest amb Vallada, que va pertànyer al terme de Montesa fins a setembre de 1547, quan el darrer mestre de l’Orde, fra Pere Lluís Galcerán de Borja, li concedí la segregació. L’Ajuntament està integrat per nou regidores i regidors, l’Alcaldessa és Analía Juan Guillén.

La vall, de forma allargada, s’hi troba entre els sistemes Ibèric -serra Plana o d’Énguera- i el prebètic, on s’eleva la serra Grossa. La travessa el riu Cànyoles o Montesa, situat als peus de dita serra.

Des del punt de vista econòmic, Montesa continua depenent de l’agricultura, fet que la distingeix de la resta de pobles veïns. La falta d’aigua -els primers pous per al reg daten dels anys cinquanta-, junt a probablement, el fort caciquisme exercit pels governants del poble fins a la transició democràtica, han fet que Montesa continue basant el seu modus vivendi en el sector primari. Els joves que en l’actualitat no desitgen estar lligats a les faenes del camp han de buscar el seu treball a les fàbriques de Vallada o Canals. Les poques fàbriques situades al terme de Montesa, de mobles de vímet, son d’origen forà i tan sols donen treball a menys de setanta persones.

Els conreus, sobre tot a partir de la troballa de nous pous als anys setanta, han sofert una important transformació. Les tradicionals vinyes, oliveres i garrofers han anat substituint-se per arbres fruiters i cada cop més per cítrics, que vénen a substituir les plantacions de fresó, conreu que tingué un gran desenvolupament al terme als anys setanta-huitanta.

El casc urbà s’hi troba edificat sobre la pendent que puja cap al castell, adaptant-se els carrers, estrets i costeruts, a les corbes de nivell. El més llarg es divideix en dos, el de Sant Vicent, on fins a darreries del segle XIX encara hi havia una porta i el de la Mare de Déu del Carme, que creua el barri conegut popularment amb el nom de Ravalet. Altres carrers, perpendiculars al Sant Vicent, articulen el casc antic de Montesa, -carrer Santa Bàrbara, carrer del Mig, carrer Sant Josep, carrer Sant Antoni i carrer Sant Francesc-. A la plaça de la Vila se situen els edificis més importants de Montesa: la Casa de la Vila, l’església de l’Assumpció i la Casa Abadia, mentre que al barri de la vila, amb un traçat més irregular, se situen els carrers Pujada del Castell, Sant Sebastià, Santa Anna, Rosari i Ànimes.

Dins el procés continu d’anar situant-se més cap a la vall, durant el segle XX s’ha construit la part moderna de Montesa. Aquest nucli el formen una sèrie de carrers que convergeixen en l’antic camí de l’estació -hui avinguda de Silverio Perfecto Sanz Navarro-, on van a morir els carrers d’Hermenegildo Monleón, Dr. Villa Pedroso, Assumpció Perales, Mestre Serrano, Doctor Fleming, entre altres.

Montesa compta amb vestigis d’ocupació humana des de la prehistòria, passant després pels diferents períodes històrics fins al dia de hui. La majoria de restes arqueològiques s’ha trobat de forma casual. Un dels més significatius va ser la troballa, cap a 1979, d’una làpida romana amb la inscripció CLODIA PERPETUA.

A partir de finals del segle XX i en particular després de la declaració prèvia de l’entorn de protecció del castell de Montesa en 1999, es van realitzar algunes prospeccions i excavacions en el nucli urbà, que van localitzar una necròpoli islàmica a la plaça de la Casa de la Cultura, diverses tombes d’època baixmedieval a la plaça de la Vila i part de l’antic fossar al carrer Santa Bàrbara, enfront de la porta lateral de l’església.

Respecte de la Montesa islàmica i el seu castell, tal vegada la referència més antiga siga la recollida a finals del segle XVIII per l’arquebisbe Fabián y Fuero, el text de la qual diu així:

“A el castillo de Montesa se retiró por los años de novecientos y treinta el moro Isaco Ben Abraham Ben Sakhr Alocayli, consejero del rey Mahomet, porque temía el poder de su contrario Ben Aphsuni que le perseguía; el mismo Isaco havia fortalecido el castillo y en tiempo de el rey Abdrahmano tercero de este nombre fue llamado a Córdova, en donde murió por los años novecientos treinta y cinco”.

Després, el arabista Pierre Guichard cita el hisn o castell de Montesa a partir del text àrab Hullat al-Siyara del geògraf del segle XIII Ibn al Abbar.

Més endavant, el caíd del castell de Xàtiva Abû Bakr Banu Isà va tindre que negociar amb el rei Jaume I el lliurament del castell d’aquella ciutat. En compensació, el rei li va oferir els castells de Montesa i Vallada, per la qual cosa, a finals de gener de 1248, el caíd i la seua família es van traslladar a Montesa, on van romandre fins a setembre de 1277, quan la vila i el seu castell van ser conquistats per Pere el Gran.

En 1288 es va promulgar una carta de poblament per a repoblar la zona amb musulmans “universis sarracenis de Muntesia […] quod vos veniatis et populemini in loco predicto de Muntesia”, però, per circumstàncies que desconeixem, el projecte va acabar en fracàs. La carta de poblament definitiva, promulgada per Alfons I de València per a 120 famílies de cristians procedents de Catalunya, Aragó, Navarra i el sud de França –entre altres parts–, es va signar el 16 d’octubre de 1289. Tres anys més tard, amb la finalitat –suposem– de consolidar la repoblació de la zona, Jaume II va concedir a Montesa la facultat de poder celebrar mercat tots els dilluns.

No obstant això, poc duraria la seua condició de reialenc, ja que en 1319 el mateix rei, en crear l’Orde de Santa María de Montesa, la va cedir a la nova orde amb la finalitat que al castell de la vila es construïra el sacre convent, on, en efecte, van residir els religiosos i alguns cavallers fins a la ruïna de l’edifici pels terratrémols del segle XVIII.

Durant l’Edat Mitjana el nucli urbà de Montesa tal vegada no arribara a sobrepassar l’actual carrer Sant Roc, doncs la línia d’edificis que configuren l’actual Casa Abadia i la casa núm. 2 del carrer Sant Miquel –amb finestres renaixentistes decorades en algeps– denoten una cronologia de la primera meitat del segle XVI. Comptaria llavors amb una església parroquial d’arcs diafragma i coberta de fusta, que va ser pràcticament destruïda per un incendi en 1479. Tres anys més tard, segons havia disposat al seu testament fra Lluís Despuig, mestre de l’Orde de Montesa, es va encarregar un retaule per al temple parroquial, tal vegada reedificat ja, per al qual van buscar els servicis del famós pintor italià Paolo de San Leocadio, el mateix que poc abans havia pintat els àngels músics del presbiteri de la catedral de València. Poc després, en 1490, es van aconseguir indulgències per a ajudar a sufragar la construcció d’una capella i un retaule sota l’advocació de la Mare de Déu del Rosari, doncs els que va tindre abans l’església havien sigut destruïts per l’incendi. El temple degué tindre una orientació est-oest, amb l’altar major cap a l’est, entrada lateral i cementeri o fossar al costat de la capçalera, la qual cosa explica la troballa, en 2001, d’una fossa amb un esquelet humà, del segle XIV, a l’actual Plaça de la Vila, enfront de la porta principal de l’actual església.

El segle XVI va ser una etapa de creixement, tant urbà com demogràfic. Si en 1510 residien a la vila 92 famílies, a la fi de segle, en 1584, arribaven a les 249. Els mitjans de producció, com ho havien sigut sempre, continuaven basats en la terra i les labors agrícoles.

El cronista Viciana, a mitjan segle XVI, descrivia els termes de Montesa i la veïna Vallada –independent de Montesa des de 1547– així:

“Son términos de muchas labranças y plantados de muchos árboles y en ellos se cogen trigos, cevadas y otros frutos, y de los árboles más de quatro mil libras de seda y quarenta cinco mil arrobas de azeite, y cient cincuenta mil arrovas de garrovas, y mucha grana por los montes, y miel y cera, mucha y muy buena, por tener buenos pastos de flores para las abejas”.

El creixement demogràfic del segle XVI ho seria també econòmic, doncs comptem amb testimonis de certa bonança. Entre 1584 i 1589 es van dur a terme importants obres per a ampliar l’església parroquial i probablement va ser en eixe moment quan es va construir l’actual torre campanar. A més es van alçar dues ermites –Sant Sebastià i la Santa Creu–, es va construir l’actual Casa Abadia (va haver-hi, no obstant això, una anterior, que consta quan l’incendi de l’església de 1479) i es van dotar aquells espais de culte amb importants elements: els retaules de Sant Sebastià i les Ànimes, hui conservats, i un orgue que en 1596 va executar l’orguener Agustí Comalada.

Poc més tard, a principis del XVII, s’edificava l’actual Casa de la Vila, al temps que un orfebre, en 1605, dotava de maça de cerimonial el Consell local.

El paisatge del segle XVII seria pràcticament el mateix. Segons el cronista Gaspar Escolano: “Su vega y campo, que se extiende hasta la ribera del río Setabis o Xàtiva, rinde en abundancia, fuera de los panes, azeyte, seda, algarrovas, grana y miel”. 

No obstant això, amb el segle, va començar la regressió demogràfica i, suposadament, també econòmica: de 219 famílies recollides en els llistats de l’impost del morabatí de 1601 es va passar a 170 en 1638, i 108 en 1644, probablement a causa dels brots de pesta que van afectar la zona en l’època i a la conjuntura general de crisi econòmica. Només a partir de l’últim terç del segle XVII podem parlar de certa recuperació demogràfica i, suposem, també econòmica: és el moment just, durant els anys 1693-1702, en què es va construir l’actual església parroquial.

Els primers anys del segle XVIII, tant Montesa com altres localitats valencianes van patir els efectes de la guerra de Successió.

A finals de març de 1706, una tropa borbònica dirigida pel mariscal Mahoni es va instal·lar al castell-convent, ja que degut a la seua situació estratègica convenia tindre’l sota control. Poc després es va fer càrrec del castell, amb uns seixanta homes, el capità irlandés Guillermo de Omara. Després de diversos atacs de les tropes austriacistes, els veïns van resistir per un temps al mateix poble, fins que els atacs els van obligar a refugiar-se en el recinte emmurallat del castell, on van romandre fins a la primavera de 1707. Durant l’any que va durar el setge es van arribar a consumir els aliments emmagatzemats pels religiosos a la fortalesa, fins que, segons el cronista Miñana “llegó el caso de la anbre, y a este el de comer todos de las sabandijas y animales ynmundos”.

Finalitzada la guerra, Montesa, com la major part del Regne de València, va quedar sota control de l’exèrcit. En conseqüència, en 1708 va ser nomenat governador militar de la vila el capità Guillermo de Omara, que també va ser recompensat amb un hàbit de cavaller de l’Orde i amb els oficis de sotsclauer i sotscomanador, quedant sota les seues ordres un destacament de soldats que va situar les seues casernes a l’entrada del castell.

D’altra banda, la vila, a través de l’Ajuntament i en compensació pels seus servicis durant la guerra, va sol·licitar al rei diverses vegades la condonació d’alguns impostos i la concessió d’alguns privilegis de tipus honorífic. Encara que algunes sol·licituds continuaven latents encara en 1716, l’única compensació que es va obtindre va ser la de donar nom (i només això) a una de les governacions en les quals va quedar dividit el Regne de València, encara que tal vegada en això va tindre més pes l’orde militar que la pròpia vila.

Uns anys més tard, el 23 de març de 1748 –amb forta rèplica el 2 d’abril–, Montesa va patir els efectes dels terratrémols. Segons l’escala de Mercalli, la seua intensitat va ser d’IX-X graus, cosa que permet qualificar-los com a “destructius” o “completament destructius”, situant-se el seu epicentre, segons autors, a Montesa o a la població pròxima d’Estubeny. Les fonts insisteixen en la destrucció de la població i del seu castell, encara que tal vegada caldria matisar sobre aquest tema, ja que alguns edificis com la Casa Abadia, la Casa de la Vila –ajuntament–, i l’església parroquial, on pel que sembla es va enderrocar algun tram de la volta, no sembla que s’afonaren íntegrament i van ser reparats més tard. Al castell-convent van morir per efectes del terratrémol –o poc després– un total de 16 religiosos entre professos, novicis i frares llecs o barbuts. Altres recomptes que afigen el personal que no pertanyia a l’Orde inclouen sis víctimes més: el criat del prior Lorenzo Company; Luis Taengua –o Tagüenga–, organista interí; Juan Gaya “de nación francés”, cuiner; Joaquín Perales, criat del rector de Vallada; Luis Soriano, jornaler trobat en el convent i Francisco Tormo, obrer veí d’Ontinyent que va faltar el dos d’abril; en total 22 morts, als quals caldria afegir els morts a la vila de Montesa, que segons les cròniques van ser tres, un home i dues xiquetes.

Els veïns de Montesa van abandonar la vila i van acampar en la rodalia de l’ermita del Calvari, tornant a la fi de març, en part per a ajudar en les tasques de desenrunament del castell-convent. La situació degué ser tràgica: en la relació atribuïda a Esteban Félix Carrasco consta “la gente pasmada y llena de horror, enfermos y necesitados, temiéndose una grave constelación u epidemias por lo que han padezido, mal alimentados y a la inclemencia en un tiempo tan crudo”.

A finals de segle, el botànic Cavanilles va escriure:

“Baxé al pueblo, cuyos edificios decentes, anchas y bien empedradas calles, recuerdan lo que perdió en este siglo: a 200 vecinos se reduce hoy día la villa, número insuficiente para cultivar el término de dos leguas de norte a sur y de una de oriente a poniente, por lo qual queda como la mitad inculto […] Enmendados estos errores [sobre arbres i cultius] aumentarían los frutos, sería mayor el número de vecinos y recobraría Montesa el estado antiguo que le hicieron perder las guerras y los terremotos”.

En efecte: a 702 habitants es reduïa la població en el cens de 1767 del comte d’Aranda, mentre que el confeccionat per Floridablanca més tard, en 1786, arriba a un total de 808.

A principis del segle XIX i segons el manuscrit –plagat d’errors– de Sucías Aparicio, la població va patir per “el constante entrar y salir de los soldados”, al que afig alguns excessos comesos més tard durant les guerres carlistes. El mateix text fa constar, el maig de 1816, el trasllat del cementeri al seu emplaçament actual, al costat de l’ermita de Sant Sebastià, probablement seguint les ordres del govern que des de temps de Carles III recomanaven la seua ubicació fora dels nuclis urbans.

En 1857 va arribar el tren a Montesa. Eixe mateix any finalitzava la desafortunada renovació de l’església parroquial –eliminada en 2002–, en  base a grisalles, verds i altres colors freds aplicats sense criteri. També en el cinquanta-set es va realitzar el primer padró oficial d’habitants, que hi fa constar llavors la xifra de 1.216 habitants. En 1910 es va arribar als 1.425, un llindar que només es va aconseguir superar quasi un segle després, en 2006. A partir de llavors, la regressió demogràfica ha sigut quasi constant, en gran part a causa de la recessió econòmica.

El segle XX va ser el de les migracions cap a Barcelona per a buscar treball, la guerra (in)civil, el caciquisme de postguerra i més endavant, amb la democràcia, la transformació del secà en regadiu gràcies a la construcció de diversos pous de reg.

Situada a 64 kilòmetres de València i 13 de la ciutat de Xàtiva, Montesa compta amb bones comunicacions, ja que el seu terme el travessa la N-430. Es pot vindre també en tren, encara que l’estació (malauradament enderrocada en 2012) s’hi troba una miqueta lluny del casc urbà, aproximadament a un quilòmetre de distància.